Per: Jordi Curcó

President Agrupació Ilerdenca de Pessebristes

Com és costum a l’arribar la Setmana Santa, la capella del Peu del Romeu, seu de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, obre les seves portes per a que els lleidatans puguin contemplar els diorames de Passió de l’Emili Tordera i Martha Pérez i el magnífic Calvari dels anys 70, composat amb unes singulars figures fetes amb fang cuit i modelades per l’artesà pessebrista barceloní Martí Castells, traspassat el 1995. El Calvari es presenta aixoplugat per una original composició artística que tot els anys i ja en fa 11, basteix l’artista i vicepresident de l’Agrupació José A. Ferrer.

A la vora del Calvari, el visitants poden contemplar una corprenedora imatge de la Verge de la Soledat, vestida amb una túnica i mantell negre brodat a mà. En les seves mans sosté un mocador blanc, símbol de la seva solitud, davant la mort en Creu del seu Fill Jesús. Dolor de mare, que tanmateix pot intuir-se al contemplar el seu rostre plorós. La Verge llueix una corona d’estil modern, obra del jesuïta, escultor i rector de Raimat, el P. Cinto Casanovas. Proper a la talla pot llegir-se el següent crèdit: “La Mare de Déu de la Soledat “La Balius”. Imatge cedida per la Congregació de la Sang. Autor: Ramon Borràs Vilapalana (1940). Sortí a la processó del Sant Enterrament de Divendres Sant, de l’any 1940 a 1943”. Llegida aquesta explicació, la pregunta de molts és: “Per què li diuen “la Balius”?. Jo mateix explico “in situ” als que ens fan la justificada pregunta la història de “la Balius”, nom amb el qual van batejar-la els lleidatans en aquells primers anys de postguerra. Una història que evoca les conseqüències d’una guerra entre germans, que mai hagués hagut de succeir i que va marcar la vida i el quefer dels lleidatans, també en l’aspecte religiós.

La història de la imatge comença el 22 de març de 1940, quan els lleidatans surten massivament al carrer la nit d’aquell Divendres Sant, per a contemplar la recuperada processó del Sant Enterrament: “Moltes vestes, negres; molts penitents -quantes promeses no es feren durant la guerra!-; el Crist de la Sang, la Creu dels Improperis i el pas de la Verge de la Solitud. La gent quedà bocabadada”, expliquen en el llibre de la Història de la Congregació de la Sang, els historiadors Romà Sol i Carme Torres. La Verge lluïa l’excepcional mantell estrenat el 1930 i que acaba de ser restaurat. L’havien amagat a les carboneres de la Casa de Maternitat per salvar-lo d’una més que assegurada destrucció. Acabada la guerra  el 1939, una religiosa el va trobar.

Pel que fa a la incorporació de la nova imatge de la Soledat que substituïa la  que fou cremada als inicis de la Guerra, l’havia tallat l’escultor Ramon Borràs Vilaplana, per encàrrec del congregant Àngel Roure que també la costejà, fent-ne donació a la Congregació de la Sang. Sembla ser que els lleidatans cregueren veure en el rostre de la Verge el retrat de la seva esposa Maria Balius i fou per aquest motiu que ja des d’aquell primer Divendres Sant que sortí en processó, fou anomenada “la Balius”.

I qui era Maria Balius?.  La propietària, juntament amb el seu espòs de la Ferreteria i Armeria Balius, ubicada a la plaça Sant Joan 17, on actualment trobem l’establiment “Culinarium”. La seva germana Josefa en regentava un altra als Porxos de Sant Joan, encara existent. L’edifici construït el 1930, està coronat per un escut de pedra on apareixen esculpides les inicials A i R (Àngel Roure), envoltat d’eines pròpies d’una ferreteria com un martell, una serra...

Al llibre “Memòries de Planes Viscudes (1936)” de Mn. Ramiro Viola, l’autor recull entre altres les memòries de Just Pons, cap de negociat d’Hisenda a la Paeria i periodista, on fa memòria de la Maria Balius, diu ell: “ Una sola dona ha estat jutjada i condemnada pel Tribunal Popular a Lleida, fou la Maria Balius. Què havia fet?. Propietària d’un establiment d’armeria, fou aquesta assaltada i saquejada el primer dia de la revolta. D’esperit emprenedor, comercial, era ella la qui portava el pes de  l’establiment i en el qual havia fet molts diners; potser això és el que la perjudicà i fou causa, com en altres casos, d’ésser condemnada a pena tan grossa?. Una persona que presencià el judici, ha contat que entrà molt serena; però en sortir amb la condemna d’ésser afusellada, estava abatuda i hagueren de portar-la a pes de braços. El mateix tribunal devia veure, després de sentenciada, que  n’havia fet un gra massa, per quan convocà reunió del Front Popular amb urgència i els exposà el cas de, si tractant-se d’una dona, havia d’aplicar-se o no, la sentència. Part del tribunal estava en aquesta situació negativa, però la majoria  acordaren que no havia diferència de pena, si era home o dona. I aquella nit (28 setembre 1936) s’acomplí la sentència en la única dona que comparegué davant el Tribunal”.

La Soledat de Ramon Borràs “La Balius”, solament sortí quatre anys a la processó. La Congregació de la Sang decidí l’any 1943 retirar-la i encomanar una nova imatge -l’actual- al reputat  escultor reusenc Modest Gené.  “La Balius”, va ser cedida, que no donada, a la parròquia de Raimat on cada Divendres Sant la treuen en processó. També enguany ho faran, tot i que després de 79 anys i a petició de la Congregació, la imatge ha estat retornada a l’església de la Sang, on quedarà definitivament dipositada. Fins Dimecres Sant l’acollirem a la capella del Peu del Romeu amb Sant Jaume dels Fanalets i continuarem relatant a tot aquell que vulgui escoltar-la l’entranyable història de “La Balius”, que tantes vegades m’havia explicat de viva veu el meu pare Miquel Curcó.

(Article publicat al diari “La Mañana”de Lleida,  el dia 1 d’abril de 2023)