Inici Arxiu d'articles


Francesc Rosselló Ricart - Trobades a la Capella

Permeteu-me que os faci una petita reflexió de perquè vaig iniciar aquest projecte. 

rossello01
rossello01
rossello02
rossello03
rossello06

En passar per davant del peu del Romeu molt sovint crec que els àngels o el Sant  també a mi han aconseguit traurem una punxa.

L'any 2004, també any xacobeo, en concret el dia 21 d’abril jo estava ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona rebent un autotrasplantament de medul·la òssia, ja que jo patia una leucèmia i necessitava moll d’os amb condicions per poder continuar vivint.

Mesos enrere i conscienciat amb el que tenia que passar i que moltes altres persones estaven passant pel mateix que jo i que necessitaven un trasplantament, ja vaig estar intentant organitzar el camí per poder conscienciar a la gent  que es fessin donants. Però desprès de la intervenció els metges que em portaven em van prohibir portar a terme el meu projecte.

Així que quan vaig tenir una mica de força amb la meva senyora i uns amics vam anar a Santiago, però amb avió, i allí quan vaig abraçar el Sant li vaig prometre que si el proper xacobeo jo tenia salut faria el camí per portar a terme el projecte.

A mi  m'hagués  agradat fer el camí francès, des de Roncesballes, però aquí es quan tornen a sortir el metges que tan estan vetllant per mi, i em diuen que no siga  capaç de fer aquest esforç, però que sí podia fer un tram amb tranquil•litat, és per això que vam decidir intentar fer els últims cent km.  de Sarria  a Santiago de Compostela.

El dia que vaig arribar a Sàrria els meus sentiments van ser  d'il·lusió, d'esperança i també d'incertesa. La il·lusió de poder començar a fer un projecte que portava més de sis anys intentant dur a terme. L'esperança que amb aquest camí pogués  aconseguir convèncer a alguna persona per què es fes donant de moll d’os. I la incertesa de no saber si les forces em deixarien arribar a Santiago.

El primer dia al sortir de Sàrria una forta pluja ens dona la sortida, semblava que el camí estaria passat per aigua, però tal com anàvem avançant, el temps va canviar, i no varem tenir cap problema amb l’aigua. Tot al contrari, la pluja va fer que el paisatge, que ja de per si és molt atractiu, amb  la petita boira de  humitat li donés una sensació de tranquil·litat i pau.

A pocs km de la sortida trobem un poblet que tenen un petit refugi per poder descansar i esmorzar, em crida l’atenció de lo ben preparat que ho tenen perquè els pelegrins descansin i a la vegada puguin comprar, sigui begudes o records.

Aquest camí és molt espiritual pels pelegrins, però molt profitós econòmicament per la gent que viuen als poblets i viuen dels pelegrins. El més important crec que es sentir-se pelegrí i sortir reconfortat d’aquesta experiència.

De Sarrria a Portomarin ens trobem amb el paisatge i les vivències que amb una visita a Galícia amb excursions programades no pots arribar a veure ni viure.

El poder parlar amb pastors i pagesos que viuen i conreen les terres et reconforta amb tu mateix. T’expliquen que tot just sobreviuen del seu esforç, però que és lo que coneixen i lluiten per conservar-ho, que les paradetes que tenen a la vora del camí acostuma a ser més rentable que les pròpies explotacions.

El recórrer aquests indrets t’ajuden a reflexionar i veure la vida d’una altra manera. Les persones grans del lloc t’expliquen que anys enrere tan sols passaven de tant en tant algun pelegrí, com ells els descriuen són com tots ens imaginem, amb un gran barret, una gran barba, i no gaire nets.
Això ha canviat, tothom va ben preparat i cada dia tens la possibilitat de poder fer la higiene personal amb comoditat.

Ja no sembla la típica estampa d’ antigament, és molt fàcil trobar-te els albergs amb preus econòmics on poder descansar i dutxar-te i rentar la roba. Tot i això, per fer el camí jo aconsello no forçar la marxa, és millor arribar que no tenir que desistir per problemes de nafres o altres, com escaldaments o alguna torcedura de peus, no voldria atemorir però més d’un ha deixat la seva vida pel camí, trobareu testimonis per tot el recorregut.

Jo m'he trobat amb persones amb bones nafres, i arribar caminant amb una bota en un peu i a l’altre una xancleta. Una de les peces importants per caminar és el calçat, ja siguin botes, o sandàlies, amb el que un es trobi més agust, i segons el temps, però mai no estrenar el calçat al començar el camí.

Amb la qüestió de la carga ja depèn de cadascun, es pot portar motxilla gran o petita, com ja he dit el camí esta preparat per facilitar el que necessiti el pelegrí. Hi ha servei de transport de carga que et fan arribar les motxilles al lloc que tu els indiques, des del primer dia fins a l'últim.

També podeu fer el camí com jo, per qüestions de salut, tenia sempre un cotxe amb algun punt del camí, per si no hagués pogut seguir    i de pas la carga que jo duia sempre era lo necessari, aigua i alguna fruita per hidratar-me, l'esmorzar i una petita farmaciola .

Si el primer dia va estar molt bonic, de Portomarín a Palas de Rei canvia ja que la majoria del recorregut es vorejant carreteres, però això no és cap motiu per no trobar coses positives i il·lusionants, les converses amb les persones dels pobles sempre són gratificants; una senyora que ja està esperant que passin pelegrins per poder fer la xerradeta, desprès d’una conversa en la qual ens explica que passa tant de temps al poble com a la ciutat, li preguntem a on es troba millor, i ella  amb un refrany de la seva terra ens diu: “ el buey no es de donde nace, sino de donde pace”.

Continuant el recorregut ens anem trobant els espectaculars Orreos de cada poble o masia, però molt diferents dels que ens ensenyen amb una excursió programada, aquí molts estan abandonats o trencats.
Aquest dia durant el camí, des de la sortida fins al final, et trobes amb un desnivell de 200 metres, que això suposa trobar-te unes bones pujades, però com tens temps i envoltat d’arbredes et vas reconfortant i agafant forces, ja he dit que aquesta no era tan bonica com l’anterior ja que a la primera durant el camí et trobes diferents dificultats ja sigui fang, aigua, algunes baixades fortes i travesses rius i al final tens el pantà de Belesar, que les seves aigües tenien que cobrir la seva església, però que abans d’omplir-lo la van desmuntar pedra a pedra i ara la tenen al poble que van construir nou de Portomarin.

Durant el recorregut tens la possibilitat de visitar diferents esglésies que et vas trobant als pobles de Gonzar, Narón, Lingode i abans de Lingode os trobareu als cruzeiros del segle disset, el camí es també per poder gaudir dels  monuments històrics de Galicia.

Quan arribes a Palas del Rei ja et trobes amb un poble gran, desprès de descansar durant la tarda al dia següent tens una ruta de 28 kilòmetres, que als que no tenim molta força ens fa pensar que no podrem acabar, però la il·lusió d’arribar a Santiago et dóna forces. Al programar la caminada varem marcar-nos el final a Castañeda a uns vuit kilòmetres de Arzúa, però com la ruta total té un desnivell de 160 metros sembla més descansat per les seves baixades, però com diu la companya Rosa desprès d’una baixada ve una pujada i quines pujades!!, la ruta es coneix per una trencacames i el seu pitjor tram són els últims 8 km.

Però això no va ser obstacle per no acabar tota la ruta, això sí, ben cansats però amb la satisfacció d’haver-ho aconseguit, la força que et dóna aquest camí no crec que te la doni cap altre. En aquesta ruta no tan sols et trobes bons paisatges i monuments, sinó que quan passes Melide un poble també gran a part de les seves esglésies i mercats, tens una parada  forçosa, bé són dos punts per escollir i que tens que aprofitar per descansar i menjar el milloret pop que et trobaràs pel camí.

El camí de Sant Jaume no tan sols es espiritual sinó que fas cultura, amistats i molt bona gastronomia, tot el recorregut trobareu llocs per poder menjar a preus econòmics, però deliciosos. Aquesta etapa ha estat la més llarga però l’hem aconseguit i això ja ens dona forces per començar a fer la penúltima etapa, ja que la ruta final té 40 km.

No pensem fer-la d’una tirada, i decidim que a Arco do Pino a 17 km. farem la parada, el recorregut acostuma a ser també amb pujades i baixades, però com ja et trobes a prop tot és més fàcil. Jo recomano que no porteu presa per acabar i aprofiteu per llegir les llegendes que van deixant els pelegrines, en trobareu moltes, una que  destacaria es la que deia:” ! Se venden pies ! del 42, sin ampollas ,razón en Santiago. Preguntar por Chucho i Guiye.”

El bon humor sempre és un bon acompanyant. El camí amb  companys es meravellós i els uns amb els altres et dones forces, però vaig voler experimentar un tram amb soledat i us he de dir que val la pena fer-ne algun tram. Duran 8kms. sol vaig tenir temps de recuperar la memòria i em va transportar a diferents moments de la meva vida, records amargs, com la pèrdua de la meva mare, per culpa de un càncer de pit, els seus malt moments que jo relacionava amb els que jo vaig passar a causa del meu tractament. Però també te n'adones de lo bonica que és la vida, de com una malaltia com la meva que fa molts anys tothom en deien, quan algú en moria, que era un malt dolent, però que avui podem dir amb normalitat que és un càncer.

No per això em de tirar la tovallola, sinó que em de seguir lluitant no tan sols per nosaltres sinó per tots els que tenim al costat. Semblarà estrany dir que el meu càncer ha fet canviar-me la vida, no és cap tonteria, la meva dona i fills sempre han set el puntal per lluitar, i ara que anava caminant sol te n’adones de com necessites als teus, la Núria, la meva dona ha estat des del principi de la malaltia i no m’ha deixat mai sol, i ara o ha fet perquè li he demanat.

Crec que tots aquestos pensaments van venir perquè veia que la meva il·lusió arribava al final. L’esperança l’havia aconseguit ,moltes persones han escoltat el meu missatge , i la incertesa, ja s’estava esvaint, compensava sentir prop el Sant, a l’arribar a Arca do Pino ens parem i ens reconfortem amb un bon àpat, a la tarda descans i al dia següent direcció Santiago, aquesta ruta és la que tens que matinar per poder arribar i no trobar-te una gran multitud de persones per poder entrar a la Catedral.

Però com nosaltres no portaven presa la etapa la varem fer fins al Monte de Gozo, que esta a menys de 5 km de Santiago, ha estat també molt emocionant i ple d’anècdotes, prop del Monte de Gozo els nostres companys el Paco i la Rosa, que són de un poble molt bonic del Pirineu lleidatà d’Os de Civis, es van trobar amb un veí seu que venia desplaçant-se amb bicicleta des d'allà.

Potser sí que és una bona veritat una de les frases que trobem escrites, que diu: “ el emperador no conquista, se lo gana, animos peregrinas/os “.

Quan hem arribat a Monte de Gozo una forta abraçada a la meva dona i als companys, tots tan emocionats que la companya ha plorat per què no creia que ho aconseguiria, i a més ens ha contagiat i a tots ens ha caigut alguna llàgrima.

Al llibre de visites un record per tots els que necessiten un transplantament de moll d’os,     avui     dinant em compartit taula amb un matrimoni de Milà, i ens expliquen que l'any passat no van poder acabar per culpa de les nafres, i que enguany si que podien acabar i la seva cara estava plena de felicitat.

A la tarda descans, visitar la ciutat, quan dic que aquest camí a estat ple d’il·lusió i sorpreses ho dic de tot cor. Ja que quan estàvem asseguts prenen un refresc a prop de la Catedral, no se’m va aparèixer el Sant sinó que les meves netes i fills, sort que el meu diagnòstic va ser un càncer i no del cor, perquè potser no hagués pogut acabar el camí. A mi em costa molt plorar però aquí vaig fer una excepció i vaig plorar molt agust.

Com ja podreu comprendre la nit va costar de passar, amb el desig de poder començar l'últim tram.
Aviat al Monte de Gozo i direcció a la Catedral a on les meves netes m’estaven esperant ( tenen 3 i 5 anys) .

Crec que no caminava sinó que volava per poder arribar, passar la Porta Santa, abraçar el Sant i passar pel Sant Sepulcre amb les meves netes de la meva mà .

Crec que ha valgut la pena tots aquestos anys que he tingut que superar. El Sant m’ha recompensat molt més de lo que em mereixia.
Jo només voldria dir-vos que si no heu fet mai aquest camí, no us ho repenseu feu-lo que no us en penedireu.
 Voldria  agrair moltíssim l’amistat dels meus companys el Paco i la Rosa i a tots vosaltres donar-vos les gràcies per acompanyar-me i escoltar-me.

Abans d’acabar recordar-vos que aquest camí l'he fet per aconseguir donants de moll d’os i no puc acabar sense encoratjar-vos a que tots feu el pas per ser nous donats, només cal que us atanseu al banc de sang de l’Arnau  i podreu ser unes de les poques persones que tindreu el privilegi de poder salvar una vida, jo he tingut una segona oportunitat, tan de bo que gràcies a vosaltres més persones tinguin una segona oportunitat , per que la vida és meravellosa

Francesc Rosselló Ricart
Lleida, 21 de juliol 2010

Darrera actualització (dilluns, 26 de juliol de 2010 16:13)

 

Afegeix el teu comentari

El teu nom:
El teu correu electrònic:
La teva web:
Comentari:
  La paraula per a verificació anti SPAM. Lletres minúscules solament i sense espais.
Paraula de seguretat:
Federació Catatala de Pessebristes