En l’exposició de diorames que la nostra Agrupació va oferir el passat Nadal als lleidatans a la capella de Sant Jaume del Peu del Romeu, un d’ells ocupava el lloc d’honor. És tracta de l’original pessebre i alhora el darrer, que el Dr. Ferran Boneu i Companys, bon pessebrista lleidatà.

 

Passades ja les festes i desmuntada l’exposició, el diorama de Ferran Boneu ha estat instal·lat definitivament al replà de les escales que condueixen a les plantes superiors de la capella del Peu del Romeu, seu de la nostra entitat. El diorama ha quedat molt ben col•locat en aquest espai on dona la benvinguda a tothom que acudeix a la seu per visitar els diversos llegats pesebristas que acull.

 

El Dr. Ferran Boneu Companys, metge i historiador, investigador de la figura històrica de Gaspar de Portolà i fundador i primer president de l’Associació d’Amics de la Seu Vella de Lleida; va construir aquest singular diorama el Nadal de l’any 2006, dedicat amb un a tema també singular i únic: El tercer aniversari del Nen Jesús. 

 

El diorama fou col·locat i exposat durant les festes de Nadal d’aquell any als peus de l’altar de l’església de la Puríssima Sang de Lleida, on el lleidatans podien contemplar-lo. La seva exposició pública es va repetir any darrera any, fins el Nadal de l’any 2010. El Dr. Boneu havia mort aquell mateix octubre.

 

Aquest passat Nadal de l’any 2011, la seva família va accedir a que aquest diorama formés part del patrimoni pesebrista de la nostra Agrupació. Així, el 17 de desembre, en l’acte d’inauguració de la Mostra de Diorames, és feu alhora l’acte oficial de donació del diorama del Dr. Ferran Boneu, amb presència del seu fill Xavier, en el qual la nostra entitat va agrair aquesta donació.

 

Quan el Dr. Ferran Boneu va construir el seu original diorama, va escriure un petit conte il·lustrat amb un dibuix del seu amic el pintor Miquel Roig Nadal, per fer més entenedora l’escena del tercer aniversari del Nen Jesús representada en el seu diorama. Tanmateix va escriure un article on explicava el quan, el com i el per què del seu “últim pessebre”, així el titulava ell, convidant alhora als lleidatans a visitar-lo aquell Nadal a l’església de la Sang.

 

En homenatge i memòria a aquest bon pessebrista lleidatà, reproduïm aquest article que va ser publicat en la pàgina d’Opinió al diari “La Mañana” de Lleida, el 28 de desembre, dia dels Sants Innocents de l’any 2006. Alhora,  convidem als lleidatans a visitar el diorama del Dr. Boneu a la capella del Peu del Romeu, juntament amb els altres prop de 80 diorames d’altres mestre pessebristes lleidatans, en la que ja és “La casa dels Pessebres de Lleida”

 

 

 

Entreu un moment a l’església de la Sang. És al final del carrer Sant Antoni. No teniu pèrdua. Allí dins, just al dessota de l’Ara de l’Altar Major i podreu veure un diorama, un pessebre que representa un moment de la vida d’un Jesuset, que tot just acaba de complir tres anys. És el meu pessebre. 

 

És meu, perquè l’he fet jo de cap a peus. Jo, tot sobreposant-me a les meues dificultats físiques, el vaig preparar i plantejar. I poc a poc, va sorgir l’idea de representar una església neoclàssica amb un toc barroc. Crec que està ben equilibrada i que me’n he sortit força bé.  Ses columnes estan fetes amb cartró ondulat, envernissades amb pintura ben lluent. Els capitells de vidre pintat, el pedestal i la cornisa, son de cartró, i a les parets, als  espais que queda entre columnes, hi he posat sis passatges de la historia de Jesús, que va pintar el Greco.  Al fons, la magnifica maternitat de Luis de Morales, l’obra mes tendra de totes les representacions de la Verge. Les llampares son de vidre tallat,  llàgrimes de cristall  d’una llumenera antiga. Tot o casi be tot, està fet per mi. Per això dic que és el meu pessebre. Per arrodonir–ho tot, queda el dibuix de l’amic Miquel Roig Nadal,  i la historieta que narra aquell  tercer aniversari de Jesús.

He volgut reafirmar les meues creences i  fer-ho amb  dignitat. Vull dir que a Betlem va néixer de la Verge Maria el Masies, vingut per demostrar l’amor de Deu, senyalar camins, fer entendre que tots som germans i demanar pau entre tots els homes. Va establir la nova llei i les normes que constitueixen la Religió Catòlica, Apostòlica i Romana. 

Amb pena veig  que a casa nostra, vull dir a la nostra Lleida, a Catalunya, a Espanya i al mon cristià, creix una lluita dirigida a esborrar el significat d’amor cristià i fins i tot per implantar la creença de que el Deu de Betlem i el cristianisme son manifestacions històriques i domèstiques que res tenen a veure amb la nostra societat. 

Jo vaig començar a ser pessebrista al costat del pare utilitzant  suro i sorra, borrassa humida i guix, paper de plata i molsa. I el bou i la mula i el caganer i la dona que fila i el pastor i els Reis d’Orient. I la família, acollida a l’estable. Tota una llisó que es actual i ho serà per sempre més. Una historia que explica que no tothom va veure al petit,  que no tothom el va seguir quant andarejava predicant la paraula de Deu, que no tothom el va veure curar als cecs, als paralítics, donar vida als morts i sembrar l’esperança als infortunats, ni el van sentir explicar com tothom tenia lloc a la Gloria al costat del Pare. 

No tothom va entendre perquè els infants i els vells i les dones, eren persones protagonistes del seu clam. Molts no han volgut fer-se capaços, de que hi ha germans disfressats de corders, però son llops. Que demanava aigua a persones i que  invitava a personatges socialment  incorrectes.  Ja han oblidat que plorava pels amics. No recorden que un dia enfurismat, al veure que els seus paisans, havien convertit l’atri i el temple, en mercat i lloc de negocis, els va fer fora a xurriacades. Molts d’aquells que un dia preuaven els seus prodigis i el seguien enfervorits, ara aplaudien festius, veient-lo carregat amb la creu i Crucificat. Fa segles que a Betlem, es van dictar les benaventurances per una humanitat falta de fe, esperança i caritat.  

Amb el meu pessebre  manifesto que tinc un camí marcat i acceptat, que em mana respectar, estimar, acollir, ajudar, i guarir als necessitats, però també, la meva fe, m’obliga a tindre la llanterna encesa i estar vigilant.  Em requereix a que a aquells als qui doni acolliment, ajut, refugi, treball, respectin la meva llar, les meves costums, les meves creences. No cal que siguin forasters de terres llunyanes. No cal que sigui diferent el color de la nostra pell. A Betlem hi havia gent del país i tres Mags d’Orient, un de pell blanca, un de pell groga i altre de pell negra,  que l’obsequiaren amb l’or, que ho compra tot, amb encens que perfuma i aromatitza  i amb mirra, que millora i guareix algunes malalties. 

Aquest pessebre, vull que sigui el darrer d’aquests esbarjos meus, però no pas la renuncia a lluitar plenament, per allò que crec i vull creure. Tot al contrari. Potser descansar d’una cosa, em doni empenta per fer-ne d’altra.  És certament l’últim pessebre. Ja no més cartró ondulat, ni empegaments, ni pintures, ni plafons, ni coves, ni pastors, ni Reig Mags. Nomes els Àngels del cel, que continuen demanant, “pau als homes de bona voluntat”.