La presidenta de Càritas Catalunya, la lleidatana i pedagoga Carme Borbonès, actualment resident a Tarragona; ha estat enguany la persona convida per la nostra Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, per a fer el Pregó de Nadal a Lleida.

 

Aquest acte d’Obertura del Cicle de Nadal, tingué lloc la tarda del 15 de desembre al Palau de la Paeria, presidit per les primeres autoritats encapçalades per l’alcalde Àngel Ros, acompanyat pel bisbe de la diòcesi Joan Piris i el nostre president Àngel León i amb l’assistència del conseller d’Agricultura Josep Mª Pelegrí, lleidatà i membre també de la nostra Junta.

 

Amb un Saló de Plens de l’Ajuntament de Lleida ple de gom a gom, la presidenta de Càritas Catalunya inicià el seu Pregó felicitant a l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes pel 50 aniversari, enaltint alhora la nostra tasca, citant com exemple les exposicions de pessebres i diorames: “veritable xarxa de punts i espais de la ciutat, que se sumen per a fer de Lleida un veritable espai que viu i sent la vinguda de Jesús Infant.”

 

Carme Borbonés feu esment del Poema de Nadal de Josep Mª de Sagarra, per a referir-se tot seguit als temps difícils que estem vivint: “ Hem de ser capaços de crear “un altre poema de Nadal”, el del 2012,  que no oblidi els pobres, els exclosos, els vulnerables... que ens animi a ser homes i dones de “bona voluntat”, tots els dies de la nostra vida”. 

 

La presidenta de Càritas continuà fent alhora una cant a l’esperança tot dient que el camí de Betlem és un camí d’esperança i coratge. Carme Borbonés va clouré la seva intervenció amb un desig de: “Pau sense límits, sobretot en nosaltres mateixos, en els nostres cors”.

 

 

 

El nostre president agraí les paraules de la pregonera i li lliurà una placa amb l’escut de l’entitat, alhora que en la seva intervenció recordà el mig segle de vida i de com fou el Beat Francesc Castelló, amb els seus companys de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, qui inicià l’any 1931 el costum de convocar un Concurs de Pessebres per Nadal a Lleida: “Nosaltres varem, recollir ara fa 50 anys aquella flama”.

 

El bisbe Joan Piris felicità a la Pregona pe la “seva reflexió evangèlica” alhora que agraí als pessebristes el seu doble treball de socialització i catequesi: “El pessebre ens mostra que Jesús va venir aquest món en situacions de precarietat. L’important és el misteri que celebrem i cal no perdre de vista l’important del pessebre”. 

 

 

 

L’alcalde de Lleida en les seves paraules de cloenda es referí a tres representacions del pessebre: Els nens, recordant els infants assassinats als EEUU; les casetes, dels pobres i desnonats....tanta gent sense llar. I les dones i  homes que treballen (els oficis): “Que el Nadal a Lleida tingui un contingut més humà i espiritual”, desitjà l’alcalde per la seva ciutat.

 

 

 

Il·lustríssim sr. Alcalde, Excel•lentíssim sr. Bisbe, sr. President i Junta de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, Hble. Conseller, sra. Diputada, srs. Regidors, autoritats......senyores i senyors,

En primer lloc vull manifestar el meu agraïment més profund a l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes per haver-me fet la confiança de dictar el Pregó que inicia, formalment, aquest Cicle de Nadal i, en aquest espai tant entranyable per a mi, com és la Paeria, la “casa de la ciutat” que em va veure néixer i viure una part molt significativa de la meva vida.

Moltes gràcies senyor President!. La meva més entranyable felicitació pel cinquantè aniversari de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes. Cinquanta anys d’història d’aquesta entitat esdevé un preuat tresor per Lleida: doncs com tots podem compartir, les entitats són el cor, el batec de la polis... 

Una ciutat pot mesurar la seva qualitat cívica emmirallant-se en la vida, els objectius i, les activitats que desenvolupa el seu teixit cultural i social, en aquest cas l’Agrupació de Pessebristes. Solament cal llegir amb atenció el Programa d’actes organitzats aquest any i hi trobem: El reflex de tot l’impacte cultural, social i religiós que es desenvolupa i s’ha desenvolupat durant 50 anys a Lleida.

Activitats realitzades, sovint, amb la col•laboració d’altres entitats: em refereixo a la col•locació del Pessebre a la Seu Vella i la Portada del Pessebre al cim de Montmaneu, no són actes puntuals, sinó espais de convivència i germanor que enforteixen, tot l’any, amistats, objectius comuns...

La Jornada de Portes Obertes: L’Exposició dels Diorames i pessebres, veritable xarxa de punts i espais de la ciutat, se sumen per a fer de Lleida un veritable “Espai que viu i sent la vinguda de Jesús Infant”. Una mostra més de la seva història: profunda i transcendent, completada amb tota l’aportació que suposen els actes de l’estiu a redós de la Processó dels Fanalets de Sant Jaume, una altra fita important i identitària de Lleida  Tant és així que durant uns anys en que les vacances d’estiu tenien unes determinades característiques, quan al temps i els llocs, a Coma-ruga, a Altafulla, a Salou... – platges de molts lleidatans-, el dia 24 de juliol al vespre, els nens i nenes de Lleida que hi estiuejaven, sortien al carrer,

il•luminant la Mediterrània amb la llum dels seus fanals, símbol del Crist que havia arribat a Lleida portada per Sant Jaume.

Una altra de les activitats més pregones que s’ha desenvolupat i consolidat al llarg dels anys, són els concerts i cantades de Nadal. Cal fer menció especial dels Tallers de retallables: per a apropar-se als Pessebres , des d’un àmbit més especialitzat: coneixement de tècniques, adquisició d’habilitats i el gaudi de la creació i de l’art

Els actes de reconeixement a les altres entitats que en el decurs dels anys han compartit accions i esdeveniments... honora a l’Associació i alhora esdevé NUS de teixit cívic i social que tant de bé fan a les comunitats humanes, empenyent el seu desenvolupament i consolidant la seva maduresa. Cal tenir molt present el valor cabdal que hi aporten les persones, persones que dia rere dia, any rere any, dediquen el seu temps lliure, calladament i anònimament per gaudir, promocionar i compartir tot tipus de tradicions, experiències i vivències col•lectives que defineixen el perfil d’una determinada ciutat.

 

Una associació és el lloc estratègic en el que les persones aprenen a participar i a ser corresponsables de l’acció cívica al servei dels altres. Per a molta gent, és el primer espai de contacte amb la veritable essència de la ciutat: cal fer reunions, preparar actes, fer visites institucionals, organitzar-se pròpiament, participant-hi, s’aprèn a participar i s’adquireixen hàbits i habilitats ciutadanes. 

Així comença la veritable educació al servei de la comunitat i així s’aprèn la bondat de la gratuïtat, la riquesa del do. En aquest cas des dels principis cristians més propers i familiars.

Lleida, capital de la Terra Ferma, és Cristiana  i continua essent-t’ho com a reflex identitari d’aquella frase que ens recorda que Catalunya és Cristiana i ho seguirà essent..., tot mantenint-se fidel a la tradició. I alhora, entenent la ciutat com a espai comú, i  com a bé compartit, que continuadament ha de ser renovat i enriquit amb les aportacions de tots plegats, en el cas d’aquests dies, tant nostrats, amb l’aportació de l’Agrupació Ilerdenca dels Pessebristes que en el decurs dels anys ha consolidat i ha sumat tanta experiència i tant saber fer en el servei al desenvolupament de la ciutat.

Aquesta efemèride ens permet traslladar-nos, per uns moments a la Lleida dels anys 60, aquells anys en els que tot s’albirava i tot estava per començar i continuar..., alhora que tot esdevenia resultat de la tenacitat, de la força i del compromís de totes les persones que des de l’antiguitat han bastit amb la seva petjada, la història de la capital de la “Terra Ferma”.

Diuen que les persones som i mantenim com a més identitàries les nostres arrels, a partir dels llocs on hem viscut la nostra adolescència i la nostra joventut. Com s’ha dit en la presentació i sempre que en tinc ocasió, m’identifico, com a lleidatana encara que per les circumstàncies de l’ època (per raons d’estudi) vaig  traslladar-me  a viure a altres llocs del Principat  que han determinat un  arrelament posterior. A Lleida hi vaig néixer, i hi continua vivint la meva família. 

Aquesta manifestació cultural i religiosa que avui s’inicia institucionalment amb aquest acte, resulta per a mi molt entranyable perquè “a casa” –amb l’espòs i el fill-, som dels que fem el Pessebre cada any i, en preparar-lo sempre em venen les imatges i el records de joventut, passejant pels carrers i les places de Lleida, els Pastorets, els concerts de Nadal...tot embolcallat, sovint, per la nostra boira freda però alhora amorosida que amplifica la màgia del “temps del Nadal”...

I parlar de Nadal és parlar de nadales i de poemes: aquells  poemes, més curts o més llargs que la major part dels que estem aquí  varem recitar un dia, dempeus sobre la cadira del menjador, al final de l’àpat familiar...

La literatura catalana en té alguns de molt excel•lents que recullen amb magnífica expressió i llenguatge els sentiments i les vivències que d’una o altra manera ens són comuns.

Joan Salvat-Papasseit en el seu Poema de Nadal expressa una profunda tendresa i una emoció que sempre ens segueix sorprenent, per moltes vegades que l’haguem llegit o escoltat:

I més endavant segueix dient:

Els mots ens porten al cor i a les vivències d’aquest autor que a les primeries del segle XX va viure una infància i una joventut difícil, amb poques oportunitats: orfe de pare als set anys, no va anar gaire a l’escola i va haver de posar-se a treballar des de molt jove en una realitat social marcada, també, per fortes convulsions econòmiques i polítiques. 

Aquest entorn complex el porta a combinar els paisatges de la Barceloneta que reflecteixen la pobresa del món suburbial amb un pregon sentit de l’exaltació lírica, emmarcat per un avantguardisme renovador que trenca amb les tendències anteriors i  inicia un canvi en elles mateixes. 

Un altre poema molt “nostrat” és el de Josep Mª de Sagarra que va recitar , ell mateix, l’any 1931 al Palau de la Música Catalana:

.... I acaba amb un desig que hem de tenir sempre present, 

Però encara que emmirallats per la bellesa i la profunditat d’aquests i d’altres poemes que tots tenim en el record, no ens hem de quedar satisfets en ells mateixos.

En aquests temps difícils que estem vivint hem de ser capaços, tots plegats de crear “un altre poema de Nadal”: el del 2012: que no oblidi els pobres, els exclosos, els vulnerables... que ens animi a ser homes i dones de “bona voluntat”, tots els dies de la nostra vida!. 

Una “bona voluntat” que ens esperoni a seguir avançant, guiats per l’estel de l’esperança... malgrat les febleses i els errors, malgrat les dificultats creixents d’aquest món cada vegada més complex, malgrat aquesta “innoble teocràcia dels mercats”!

Els “mercats” paraula que sentim cada dia a través dels mitjans..., concepte que de ben segur la majoria de la gent, no sabem ven faci’s la vostra voluntat bé a que correspon, però que actuen des de no sabem on, com si fossin uns déus poderosos i dominadors dels diners i del futur, abocant a moltes persones a l’atur, a la fragilitat, a l’exclusió...als marges de la societat! 

Malgrat l’angoixa i la catàstrofe existencial de la nostra vida i de la nostra mort, no hem de caure abatuts del tot, “l’amor és més fort que la vida i que la mort” i, el record dels éssers estimats  que hem perdut, ha de ser la satisfacció de tots els dies de la nostra vida per haver experimentat el millor d’ells en nosaltres, com a semblança divina més enllà del temps i de l’espai. 

No cal reduir el nostre record en allò que varem perdre, sinó en el record del que varem tenir!

Els cristians creiem que no anem cap al no-res, més aviat al contrari, la “nostra constitució” diu: “faci’s la vostra voluntat”, no com una espècie de mal menor per tal de no caure en la desesperança, com argumentaven els clàssics, 

No som per a la mort, Som l’amor i l’esperança, si més no per un mínim d’amor i d’esperança! Sense això “seriem” –com diu Sagarra- “un tros de carn i pensament”!!!

No hem de parar, és el nostre “Poema de Nadal”!!!

Segurament que no el sabrem redactar com en Salvat Papasseit ni com en Sagarra... però el podrem viure amb els millors sentiments en la nostra intimitat, i l’hem de transmetre a tothom com si fos una joia molt preuada i compartida, dintre dels nostres cors.

No ens serà possible vèncer tot el mal d’aquesta Terra!

Ni el projecte de bondat, de l’amor i del perdó iniciat al Portal i aparentment aixafat a la Creu, ho han fet possible. Perquè la realitat no és gratificant!

Com diu el Cardenal Von Balthasar, al principi Grècia, conreà la tragèdia, desprès vingué la filosofia creant on món ideal o bé real. 

Realisme ingenu que ens fa tenir “ànima d’esclaus”, dominats per moments satisfactoris que encara ens debiliten més quan apareix el contrast amb la crua realitat. La filosofia clàssica ens allunya de tota la realitat possible. Més que l’amor al saber, ens interessa el saber de l’amor.

El mal – no la maldat -, és originalment intrínsec en la humanitat!

Si més no en forma de limitacions, de malalties i de la mort...

Però “Nadal ens ha pintat el rostre amb un vermell precís i decidit”, diu en Sagarra! 

És més , és l’esperança i el coratge de fer el camí de Betlem: 

“A Betlem me’n vull anar”, canten les nostres nadales populars...

Hem de fer el camí de Betlem: 

sabent que podem ser pobres, empobrits d’esperit... que és la més gran de les pobreses, per això ens hem d’esforçar en no caure en les misèries de la naturalesa humana...

És el que tem Salvat Papeseit  i que pronuncia com si fos una fuetada de l’escalf i la “dolçor” del moment: 

El nostre poeta trenca esquemes normals amb el seu avantguardisme, com deia al principi, la seva vida fou molt dura... no estava per moltes alegries, fins i tot ens recorda que sovint, arribem a oblidar els nostres germans pobres... i per això Jesús no esperarà a plorar a l’hort de Getsemaní, ho farà el mateix dia de Nadal!!!

I en aquesta mateixa línia i, tornant cap al final del poema, de Nadal d’en Sagarra, acaba fixant el que ara en diem “uns límits”:

 

És com si cerqués una treva, la treva de Déu, de l’Abat Oliva, que s’esforçava perquè els nostres avantpassats medievals, no visquessin immersos en actes de violència tots els dies de l’any.

Però nosaltres hem d’aspirar a una pau sense límits! Pau sobretot en nosaltres mateixos, en els nostres cors, perquè els nostres estímuls no són els banals i superficials d’aquest món, són els estímuls que ens porta el Nadal, els del nostre propi poema de Nadal, fent camí fins abraçar-nos a la Creu del Crist!

Per avançar vers la Resurrecció absoluta de la divinitat i de la humanitat de Jesús, el natzarè!

Que tingueu un sant Nadal, acompanyats sempre pel guiatge i el coratge de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes com a flama de Fe, d’Esperança i d’Amor de Caritat!

Carme Borbonès i Brescó

Presidenta de Càritas Catalunya